dimecres, 16 de març del 2011

Grup 33: Una altra presó és possible

És possible el funcionament de nous mètodes de reinserció

     Els convidats a l'acte de l'aula 102 a les 16:30h eren Manuel Conde, voluntari del Grup 33 i Lluís Font Formosa, president del Grup 33. També hi havia l'assistència del moderador Eduard Martín-Borregó, ex-alumne de la Facultat.
L'ambient a simple vista era carregós ja que l'aula estava plena. Tot i així, es notava un bon ambient.

     El moderador decideix començar la conferència parlant de la comunicació amb valors. "Primer són les persones i hauríem de fer una petita reflexió", diu l'Eduard.
El primer que pren el torn de paraula després del moderador és el Lluís Font, que ens introdueix en el món penitenciari dient que la presó és un món complicat, és un conjunt difícil, un món que es retroalimenta sol, un espai on hi ha persones. Lluís Font planteja també un seguit de preguntes importants en les quals és remarcable una: té sentit la presó si no es rehabilita?. "La presó forma part de la societat", conclou l'interlocutor.

    Tot seguit, se segueix l'acte amb un vídeo en el que se'ns mostra la història de la UTE       (Unitat Terapèutica Educativa). La UTE és una presó que neix a Astúries i és un espai en el que es remarca la idea de què l'altre surti endavant, que hi hagi la possibilitat d'una rehabilitació per part dels presos. En aquest vídeo no veiem coses que ens aclarissin altres possibles dubtes, però es fa per a què els presoners no se sentin ofesos. L'UTE és un centre penitenciari que consta de dos unitats en les que hi han 250 interns en cadascuna d'elles.    
Eduard Martín, Manuel Conde i Lluís Font abans d'iniciar l'acte
Fotografia: Dani Soneira
     D'altra banda, el Grup 33 fa dos anys que es va crear. És una plataforma ciutadana. Aquesta plataforma va sorgir a partir del moment en què trenta tres persones van anar a la presó i van veure la impotència i la realitat de què allò no és reincertava per a res, aleshores van decidir anar a conèixer aquesta realitat, una realitat que permetia un altre tipus de presó, això ho van aconseguir a la presó de Villabona (Astúries).
Manuel Conde era un pres i ara porta catorze anys sense consumir drogues, podem veure doncs, que és un clar exemple d'aquestes oportunitats que permeten els centres com l'UTE. Actualment és un col·laborador del Grup 33 i lluita pels drets de les persones.

     Després del vídeo que ha ocupat gairebé trenta minuts de la conferència, un vídeo que va sorgir d'imprevist dirigit per Pilar Calvo (periodista catalana) ens han passat un PowerPoint amb detalls tals com que Espanya és el país més punitiu de la Unió Europea i hi han 160 reclusos per cada 100.000 habitants, un fet a destacar també és que la condemna mitja a Catalunya és de vuit anys i cada intern té un cost de 88€.

    Lluís Font pren de nou el torn de paraula i ens explica a través del suport audiovisual que pretenen aconseguir ser els impulsors a Catalunya d'un moviment social de presa de consciència en què una altre presó és possible. 
Tot seguit, Manuel Conde explica sota la seva experiència que en aquests centres s'ajuden uns a altres i, que és més complicat estar en la UTE que en un mòdul normal ja que no hi han normes en els altres mòduls mentre que en l'UTE sí.
Manuel Conde i Lluís Font en plena conferència
Fotografia: Dani Soneira
     Per anar tancant l'acte es comenta que a Manresa hi ha un mòdul de participació i convivència des de fa any i mig en el que hi ha 80 interns. Es remarca també una idea clara, les missions d'aquest grup. D'una banda, la missió d'un canvi de demanda social, és a dir, que la societat prengui consciència del que viuen multitud de presos avui dia i, d'altra banda, volen la possibilitat de què hi hagi una reinserció possible per a  fer d'aquests presos unes persones millors.

    Finalment, a través del torn de paraules en el que els oients hi participen, s'explica que en realitat aquests centres penitenciaris són més econòmics i que al programa actual de CIU apareix la demanda d'aquests centres. A més, a partir d'aquest grup al qual pertanyen els conferenciants, els tres objectius que  volen dur a terme són la sensibilització  la col·laboració i per últim la pressió, la pressió a les institucions polítiques per dissenyar i crear espais basats en un nou model de presó enfocat a la reinserció.

Ajuda a salvar altres vides

Les pastilles contra el dolor aliè són per evitar la mort de persones amb malalties complicades o, bé, desconegudes.

Imatge de la diapositiva inicial
Fotografia: Cèlia Cassolà
      L'aula 201 era plena de gom a gom i gairebé no hi havia lloc per a ningú més. La conferència ha començat molt puntual: a dos quarts de cinc en punt de la tarda.

     Primerament, la moderadora de la taula rodona, Marina Moreno, graduada l'any passat dins de la modalitat de Publicitat i Relacións Públiques a la mateixa Facultat de Blanquerna, ens ha introduït als diferens participants de la taula. En primer lloc ens ha presentat a Rafa Carrascosa, llicenciat en dret a la Universitat de Zaragoza; també ha treballat per a les Nacions Unides i, en l'actualitat, col·labora amb Medicos Sin Fronteras (MSF). Tot seguit, ens ha introduït a Jorge Martínez, dissenyador gràfic que ha rebut nombrosos premis. Un dels més recents ha estat el Sol de Plata del festival de Sant Sebastià i ara ha estat ajudant amb el projecte de Pastilles contra el dolor ajeno. Finalment, se'ns ha presentat a Andrea Aguilar, coordinadora financera de Médicos Sin Fronteras i coordinadora del projecte de 'Pastillas contra el dolor ajeno'. Per últim, abans de començar la taula rodona, ens han demanat permís per parlar-nos en castellà.

     Per começar, Rafa Carrascosa ens ha introduït la organització de Médicos Sin Fronteras com una organització médico-humanitaria, de caràcter internacional. La finalitat és salvar vides, doncs ells mateixos es defineixen com una “ambulància” del món. Cal afegir que treballen sense discriminació, ja sigui racial, ideològica o de gènere. A més a més, intenten ajudar a les víctimes de coflictes armats, víctimes de violència social, de desastres naturals, com va passar amb la gran catàstrofe d’Haití i, finalment, víctimes de malalties endèmiques i epidèrmiques. La seva finalitat és evitar la mort de persones que pateixen malalties com la desnutrició, la tuberculosis o bé, la chegas, entre d'altres. Seguidament ha afegit que les primeres aportacións de les pastilles s’ha destinat a Zimbawe (Àfrica). Per finalitzar la seva interessant intervenció ha constatat que Médicos Sin Fronteras ajuda, no construeix. Tanmateix, ens ha informat que del seu capital, el 88% és privat mentre que el 12% prové d’institucions.
    
 
Imatge de Jorge Martínez en un moment de la conferència
Fotografia: Cèlia Cassolà
Tot seguit, ha pres la paraula Jorge Martínez. Aquest, ens ha dit que el que més ens obsessiona, dins l’àmbit d’Espanya, és el no patir. La prova està a les farmàcies, ja que 7 de cada 10 medicaments que es venen són analgèsics. Jorge Martínez ha insistit  en el fet que les pastilles que promociona aquesta organització de caràcter no governamental volen curar el dolor d'aquelles persones que no poden disposar de pastilles per curar les seves malatia. Al ser dissenyador gràfc, ens ha explicat que el nom de “contra el dolor ajeno”, el van escollir perquè era molt fructífer i contundent. Destaca, sobretot, que el principal problema ha sigut la part burocràtica. En darrer lloc, ha afegit que s’han venut aquestes pastilles solidàries a més de 15.000 farmàcies d’àmbit nacional. Per tant, indica Jorge, que tota aquesta ajuda ha estat possible gràcies a tota la gent que ha col.laborat. Seguidament, subratlla que el projecte està creat per una cadena consecutiva d’elements que fa que esdevingui quelcom especial i únic.

     Finalment, Andrea Aguilar ens ha parlat del perque de les pastilles. Tot ha sorgit arran que cada any perden la vida 3.000.000 persones. Aquesta va ser la raó per la qual van trobar genial la idea de prendre unes pastilles per tal de calmar el dolor aliè. La conferència ha seguit amb l'explicació que cada paquet conté sis pastilles, ja que cada pastilla representa les sis malalties oblidades per la societat. Ha continuat l’explicació parlant-nos del preu econòmic que tenen les pastilles, un euro per caixa. Ens ha fet saber que la malatia que acaba amb més gent és la malaria. A continuació, ens ha explicat que cada paquet porta un prospecte. Aquest, però. no és farmacèutic, sinó que ens exposa els objectius de les pastilles i la finalitat que persegueixen amb aquesta campanya. A més a més, ens deia l'Andrea, les pastilles es distribueixen per les farmàcies de manera gratuïta, ja que es vol aconseguir que l’euro que val la capsa de caramels arribi sencer i no es perdi pel camí. Així doncs, reben ajuda de les administracions, col·legis farmacèutics, distribuidors farmacèutics, empreses col·laboradores, farmàcies i, finalment, els ciutadans. Acte seguit, ens ha fet saber que la data de llançament d'aquest atractiu projecte va ser el dia 11 de novembre del 2010 i que la campanya publicitària va estar protagonitzada per Luís Garcia Berlanga, un dels directors més reconeguts dins de la trajectòria del cinema espanyol. Finalitza la seva intervenció esmentant que donat que no es volien jugar la promoció amb un sol video, ja que corrien el risc de que no agradés als consumidors o no tingués una bona rebuda dins del mercat, en van realitzar un altre on van intervenir-hi un nombre força elevat de persones conegudes. No obstant, aquestes sortien en un segon pla, volent donar així importància a la capsa de pastilles i també a la persona que pateix l’epidèmia. Aquesta rellevància es fa present en el fet que, a la capsa, ens ensenyen una fotografia de la persona i ens parlen sobre els problemes que aquesta ha de fer front. Cal recordar que durant els darrers tres mesos s'han venut un total de 3 millons de pastilles i ha tingut cabuda a un 75% de cobertura a les farmàcies, és a dir, a un total de 22.000 farmàcies. De manera contundent
Andrea Aguilar remarcava que la pàgina web d'aquest projecte ha rebut un total de 50.000 visites i han tingut 4.000 sol·litutuds de packs d'activista. Les seves últimes paraules ens han recordat que el seu grup d'activistes només vol ajudar i, per aconseguir-ho, faran el possible per tal de beneficiar a la gent amb menys recursos que nosaltres, atès que nosaltres no valorem les coses fins que les perdem.
(Per veure més fotografies)

Showroom 2a sessió: entre el reportatge i el documental: visions híbrides de la realitat

     La segona sessió de Showroom de les Jornades Blanquerna s'ha celebrat a l'aula 202 de la Facultat de Comunicació Blanquerna. La sala estava plena d'estudiants que estaven atents a les explicacions dels conferenciants.
La conferència ha començat amb 15 minuts de retard de l'hora prevista.
Els conferenciants eren Juan Antonio Querol, director del reportatge "Lux Lucis", Anna Carretero, guionista del reportatge; Núria Maynou, directora del documental "L'eutraperlista Pedrals" i Nerea Guissasolas, guionista d'aquest documental.
     Cal dir que els quatre conferenciants formaven part d'un seminari especialitzat en documental de la Facultat quan van realitzar aquests projectes. Són exalumnes de la Facultat.
     L'objectiu de la conferència és mostrar una visió futura del documental i del reportatge com a vissions híbrides de la realitat.
Inici de la conferència
Fotografia: Marta Pérez
     En la primera part de la conferència s'ha fet una presentació dels conferenciants, en la segona part  hem vist el reportatge i el documental esmentats anteriorment i, en la tercera part els conferenciants ens han parlat més detingudament dels seus projectes i finalment, s'ha fet un torn de preguntes.
La idea principal del documental era retractar un personatge a qui li agradés la música i la poesia. Aquest personatge és el músic i poeta Josep Pedrals.
     El documental ens mostra entrevistes de persones que treballen amb en Josep, concerts del seu grup de música i videoclips.
Cal destacar que tota la música del documental és música original, és a dir, música d'en Josep Pedrals i les paraules que apareixen tenen un sentit.
Per últim, cal dir que aquest projecte ha rebut diversos premis i que TV3 l'ha comprat.

Anna Carretero i Juan Antonio Querol
Fotografia: Marta Pérez
     D'altra banda, el reportatge ens parla sobre la llum i és un re-muntatge de la versió original, és a dir, és un muntatge fet a partir de la versió original del reportatge.
L'estructura del reportatge té tres blocs. El primer són frases fetes sobre la llum, el segon fenòmens físics fets a partir d'Slow Motions i el tercer són fenòmens socials. 
La distribuidora del reportatge és Alquimia Productions.
Per últim, els conferenciants han fet una xerrada adreçada al públic de la sala on han aprofundit sobre els projectes i després  un torn de preguntes i de respostes.

     Ha sigut una conferència molt interessant per a la gent interessada en fer documentals i reportatges, i sobretot, adreçada als estudiants que estiguin interessats en fer seminaris especialitzats en audiovisuals.
La Núria Maynou ha recomanat als estudiants que triïn el seminari dedicat al documental abans que el seminari de ficció perquè té més sortides.
En resum, aquest showroom ha servit per apropar més als estudiants al món del documental i del reportatge.
Una qüestió final que apareix a través de la conferència és: Què ens aporten el reportatge i el documental?
(Per veure més fotografies)

Els mitjans de comunicació i els valors democràtics

La importància dels VALORS

     La conferència sobre els valors democràtics ha tingut lloc a l'auditori amb la presència de Lluís Bassets,periodista i director adjunt del diari El PaísMartí Anglada, periodista i excorresponsal europeu de TV3; i Montserrat Guibernau, catedràtica de Ciència Política, Queen Mary-Universitat de Londres. 
L'espai en el que ens hi trobem és gran però això no impedeix que estiguin gairebé tots els seients plens.

     Lluís Bassets és qui pren la paraula per a iniciar l'acte i ho fa parlant del que ens reuneix aquest matí en aquesta conferència, els valors. Lluís Bassets ens diu que hi ha dues maneres de parlar sobre aquest concepte : amb pedagogia i; com es diuen, com s'exerceixen aquests valors. 
Més endavant, posa èmfasi al periodisme en general. Ens diu que és la capacitat que tenim els ciutadans per a gossar, saber i preguntar sobre qüestions que no ens volen respondre. I, el més important és que el periodisme es fonamenta en la disciplina de verificació. Tot i així, ens explica que amb això no hi ha prou ja que necessitem la llibertat per tant, aquesta verificació ha de ser qüestionada pels ciutadans. Conclueix aquesta intervenció dient que independentment de què els periodistes i mitjans puguin ser influenciadors s'ha de fer una verificació.
 Vista general de l'auditori durant la conferència
 Fotografia: Amanda Gómez

     Tot seguit, Martí Anglada continua l'acte plantejant dues preguntes: és la premsa un quart poder? Ho ha de ser?. Ell respon dient que basat en la seva experiència la resposta és no. Argumentant la resposta ens remarca que aquesta no és la seva funció sinó que la seva funció ha de ser intermediar. Però, de fet, el que és destacable del que diu Martí Anglada és el que representen els valors. Allò que representen són: els drets humans bàsics, la llibertat d'expressió i la no incitació a la violència. També hi ha valors menys parlats però que són els que Anglada vol posar-hi accent, aquests valors són el respecte, honor i dignitat de les persones i apropar-se a la veritat com a instrument de comunicació.

     "La política fa ús d'ambigüitats, el problema és quan els mitjans també en fan ús d'aquesta mentida, aleshores una premsa que no tingui la veritat i el respecte com a nord és com les cases del Tsunami, febles".

     Montserrat Guibernau agraeix l'asistència dels oients amb un toc de gràcia, "me sentit com una vertadera persona important".
Més endavant, ens planteja una pregunta: què ens fa pensar què les persones que s'expressen a twitter , facebook o altres xarxes socials presents a Internet són més neutres que no pas altres mitjans ?. "Els missatges arriben a la intimitat amb la Blackberry i el propietari. Doncs, crea la il·lusió que tenim confiança en aquesta persona".

     La conferència avança amb el fenòmen Wikileaks Lluís Bassets parla d'aquest fenòmen i conclueix que aquesta pàgina demostra les deficiències i excel·lències del periodisme. Deficiències pel fet que Wikileaks ens posa en evidència de què no ens hem enterat de la meitat de les coses. I, excel·lències perquè per aconseguir aquesta informació han hagut de fer de periodistes ja que han hagut de contrastar informació. Confirma també que Wikileaks té un avantatge i és el fet de què tenen uns hakers excel·lents i uns periodistes clàssics.
Martí Anglada tracta aquest tema dient que tenen una tàctica i és que a partir d'ara podem parlar de Wikileaks ja que ha confirmat moltes coses que no les podiem dir i que ara les diem posant "l'excusa" de què ho ha publicat Wikileaks. D'altra banda, els diplomàtics poden sentir que és la ruina.
Els interlocutors durant l'acte
 Fotografia: Amanda Gómez
     Montserrat amplia el que els altres dos conferenciants han dit, afirmant que alguns diplomàtics han hagut de dimitir i d'altres han quedat malament públicament. Per tant, la diferència entre el públic i el privat està desapareixent.

     Un altre tema remarcable en l'acte ha estat com els mitjans de comunicació han tractat el tema de la revolta àrab. Lluís Bassets ha destacat que els mitjans han estat en perfecta harmonia amb les diplomàcies.

     Quan finalitzava ja l'acte, s'ha parlat sobre els diaris no només d'Espanya, destacats per Anglada sinó també els de la Gran Bretanya, en què la Montserrat ha resaltat que allà tenen molta importància sobretot en èpoques d'eleccions ja que els propis diaris diuen a quin polític recolzen. Un cop acavades les intervencions s'ha establert un torn de paraules.
(Per veure més fotografies)

Sèries de ficció políticament incorrectes

La popular sèrie catalana Infidels presenta un model pedagògic?


     Ens trobem a l'aula 102 de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Si alguna cosa m'ha sorprès ha sigut que a l'arribar, aproximadament quan faltaven cinc minuts per les deu, la sala estava plena de gent, inclòs hi havia gent que estava instal·lada al terra de l'aula. Una altra cosa que m'agradaria remarcar és la puntualitat que han tingut a l'hora de començar el debat.

     La primera en parlar ha sigut Rosa-Àuria Munté, professora de la Facultat de Comunicació Blanquerna. El seu discurs ha sigut molt correcte i entenedor, a més, parlava de manera molt pausada i això permetia seguir la conferència d'una forma molt agradable. Un cop ens ha presentat els diferents conferenciants que intervindrien a la taula rodona, ha comentat l'emissió de l'últim capítol d'Infidels. Ens ha explicat que, al seu parer, la retirada de la sèrie catalana Infidels va ser promulgada per Unió Democràtica, que la va considerar com una sèrie totalment subversiva.

Imatge del públic. L'aula estava saturada de gent
Fotografia: Albert Segura
     Tot seguit, ha iniciat la taula rodona Carmen Fernández Villalba, escriptora i guionista de la sèrie Infidels (TV3). Per començar la seva intervenció, ens ha explicat que poca influència pot tenir el canvi de govern amb la fi de la sèrie Infidels, de manera que ha  resolt el punt de vista que tenia tant la moderadora com tots nosaltres. Així doncs, ha seguit dient que a principi de l'any 2010 tot l'equip d'aquesta popular sèrie ja sabien que l'any 2011 es donaria per finalitzada, ja que així ho van establir amb la productora catalana TV3. A més, ens ha deixat clar que no es veritat cap de les històries que circulen per Internet. Finalment, s'ha ofert a explicar-nos les dues raons que TV3 va donar a la popular sèrie per tal de finalitzar-la: una de caràcter econòmic, on defensen que era una sèrie cara, força més que Ventdelplà, i amb el pressupost d'Infidels podien tenir cabuda noves sèries. D'altra banda, hi ha una raó de caràcter argumental, doncs les trames eren complicades i el ritme era molt accelerat i, si aquesta història s'hagués allargat, hauria decaigut quant a qualitat. No ha volgut donar la paraula als seus companys sense abans fer-nos saber que Infidels era una sèrie molt paradigmàtica i que aquesta era la única història de ficció que s'havia emès primerament per Internet i posteriorment a la gran pantalla, "d'aquesta manera ja ens va donar un públic determinat", ens comenta.

     A continuació ha tingut el torn de paraula Núria Garcia Muñoz, doctora en comunicació de la UAB. Ha parlat principalment de dos temes. D'una banda de la realitat social, on la ficció creix però sense implicar que es formi un escenari on tot es multiplica. D'altra banda, ens ha parlat dels targets i dels estereotips. Ha diferenciat entre dos tipus de targets: un  de jove, que el podem trobar consumint sèries infantils i d'animació, i un d'adult, que la gent sovint relaciona amb sèries destinades exclusivament als homes. Resumint el discurs de la doctora, els trets generals que ens ajuden a determinar els estereotips són:  el target (si el producte s'enfoca a un públic femení o masculí), el format, (per exemple, no és el mateix una comèdia que un reality) i el joc de producció (l'origen de producció marca una determinada diferència). També ha afegit que, encara ara, trobem la presència de rols tradicionals i una explotació sexista a les sèries de ficció. És a dir, molts cops les dones apareixen a la cuina o al menjador, mentre que els homes apareixen en els despatxos o oficines. Finalment ha esmentat que en moltes ocasions hi ha un paper victimista de la dona i, a més, encara es prioritza un rol racional per a l'home mentre que a la dona se l'hi atribueix un rol molt més emotiu.

Imatge dels conferenciants en una situació distesa
Fotografia: Albert Segura




     Francesc Manuel López Chaves, periodista i director de Somos Cortos i codirector de l'informatiu cultural Miradas 2 (TVE), ens ha volgut deixar clara la seva posició en contra del sentit pedagògic de les sèries de ficció, és a dir, es posiciona en contra de la sèrie Infidels. Per aquest motiu ha dit que les sèries de ficció són falses. A continuació, ha afegit que moltes persones de la societat confonen la realitat amb la ficció, doncs tenen la ficció molt interioritzada.


Les sèries de ficció, des del punt de vista argumental, no presenten cap aspecte novedós. Aquestes sèries no reflecteixen una realitat que nosaltres vivim dia a dia. En aquest moment, ha volgut tirar una fletxa a favor de la guionista d'Infidels, i ha dit que allò que tenen de nou és haver fet un pas més endavant, anticipar-se una mica als valors tradicionals. L'única novetat és l'aposta pels riscos, no només mostrar models familiars nuclears sinó altres tipus de models. En aquest moment, ha posat l'exemple de Modern Family on s'hi plasma un pare molt conservador, un home gran que s'enamora d'una noia jove i finalment, una parella d'homosexuals que adopten una nena petita d'origen vietnamita. Ha acabat la seva intervenció, i la taula rodona general, dient que no s'ha avançat gaire en el sentit de la novetat amb les sèries de ficció, pel contari, l'únic que pot ser original d'aquestes sèries són els diferents tipus de plans, ja que d'aquesta manera s'aconsegueix captar l'atenció de mantenir l'atenció de l'espectador. Les seves últimes paraules han estat molt contundents: "Estem parlant de ficció, d'entreteniment pur i poca cosa més".
(Per veure més fotografies)

Tot sobre Vueling

     Per començar el segon dia de les JJBB, hem pogut assistir a la conferència sobre el cas Vueling, en el qual hi eren presents Eva Mollet (supervisora de comptes a SCPF i llicenciada de la FCB) i Lluís Pons (director de marketing de Vueling).

Preparant-se per a començar la conferència.
 Fotografia: Marta Pérez
     La moderadora ha introduït el tema explicant que cal "construir a llarg plaç per construir una bona marca". Els responsables de Vueling són els primers que s'atreveixen a deixar de parlar de 'vostè' per a parlar de 'tu', i poden considerar-se la Apple espanyola.

     Lluís Pons comença parlant sobre la història de la seva empresa. Vueling neix fa sis anys en un mercat molt competitiu, començant només amb un avió que feia vuit rutes a sis ciutats diferents. Actualment trobem que té cent rutes, arriba a vuitanta ciutats per tota Europa i també pel nord d'Àfrica. Volien crear una companyia molt simple, que no tingués molts costos afegits. Això també ho aconsegueixen amb una de les webs més sencilles, on comprar el bitllet es fa en tres simples pasos. Pons ha aclarit que no per ser una companyia low cost és poc segura. "Pilotos con canas, aviones nuevos", afegeix.
     Per trobar el nom de l'empresa, se'n buscava un que no fos espanyol ni català, que no prometés més del que és, que sigués real, i que tingués un to divertit. Per informar-se millor, van consultar llibres de marketing els quals deien que el nom ha de descriure l'activitat, ha de ser fàcil d'escriure i de pronunciar, ser diferenciador, sense connotacions negatives i, a més a més, ser curt. Per continuar amb la tasca, van buscar un nom que sigués relatiu a aquells valors que volien donar a conèixer, que provoqués una reacció interessant, deixés un record inesborrable, i que quedés bé amb el ".com".
     El segon pas que van seguir per a crear una bona companyia va ser crear la imatge corporativa, la qual va ser inspirada en el parc Güell, doncs,  si ens hi fixem, tenen els mateixos colors. Per finalitzar amb el procés faltava el to de veu. Volien que la gent entengués molt bé qui eren. Per aquesta raó van elegir un to simple i directe, humà i que invités al diàleg.
     Vueling és una companyia directa i ràpida, àgil, que sempre intenta anar un pas per davant. "Si els valors d'una marca no es tenen interioritzats, és molt difícil que externament perdurin i siguin consistents" diu el conferenciant. Una marca no és només un nom, un logo, publicitat, o un producte; una marca és molt més que tot això. És la promesa d'una experiència, i, com a responsables de la marca, aquesta promesa s'ha de cumplir.
     A mitja conferència comencem a parlar sobre la publicitat d'aquesta companyia, la qual evidentment ha estat molt ben treballada. La publicitat és memorable, amb newsletters simples i directes i amb events diferenciables, tan sigui a terra com a l'aire (per exemple Vueling ha fet events dins dels avions com: sessió de David Guetta, concert del liceu, desfile de models, i cirque du soleil). La seva publicitat és sobretot coneguda pels núvols, els quals comuniquen atributs, preus, destins... La campanya de comunicació que van utilitzar a l'inici va ser exterior, amb pancartes. Present sobretot al aeroport per donar-se a conèixer i actualment una mica més de pressupost del marketing destinat a la part online.
     Referint-nos a les ventes, són molt directes. Aquestes, cuiden molt la informació que se li dóna al client. Tanmateix, també han creat una revista que és part de la marca i  la complementa amb més informació: "Ling". La fidelització la entenen com a cuidar al client desde el principi fins al final.
Durant l'acte.
 Fotografia: Marta Pérez
     A Vueling ofereixen preus molt econòmics, però a més a més tenen molts més serveis. "Una marca és una idea viva que se mueve, que crece, que se adapta, que cambia..." diu Lluís Pons. 
     Un dels valors més importants de la marca Vueling és l'eficiència, centrar-se en els seus clients i oferir-los el que necesiten. "Sempre, millor, i amb menys" és el lema de Vueling, així com, la paraula "impossible" no entra dins del seu vocabulari. Donat que totes les grans marques amaguen una gran idea (que pot ser una paraula, una frase, o una història), la d'aquesta empresa es pot resumir en "sensatez y rebeldía".
     Per acabar la conferència, vam poder veure el making off del Lipdub de vueling, el qual us mostrem seguidament: lipdub vueling.
(Per veure més fotografies)

dimarts, 15 de març del 2011

La importància de la sostenibilitat


     A l’auditori de la nostra Facultat de Comunicació ha tingut lloc, a les 18:30h,  la conferència sobre el futur sostenible de les marques. Els conferenciants són Susana Martínez, la qual té un estudi a nivell mundial de la indústria de la comunicació en mesurar la percepció del consumidor i la comunitat; Fernando Rodés, qui ens avisa que marxarà abans de finalitzar l’acte per problemes familiars i Josep Rom qui ens presenta la conferència.

Vista general de l'auditori a l'inici de l'acte
Fotografia: Núria Romero
     Els dos conferenciants invitats pertanyen al Grup Havas. Fernando Rodés ens explica què pensen que s’ha de treballar per a la sostenibilitat .  “Sóc un convençut de què les empreses han d’entrar en la sostenibilitat o hauran de tancar”, ens afirma.                       
                                                                                                                           
     Per començar l’acte ens passen un PowerPoint per a facilitar la comprensió i ens expliquen en què consisteix aquest grup. Fernando qui parla durant el començament de l’acte ens diu que es dediquen a vendre marques. “Com comuniquem? Comencem amb una dada. Espanya, França, Mèxic... els dos terços d’aquestes marques són qualificades com inútils, podrien desaparèixer. “

     Fa una petita explicació de la història dels processos.La comunicació en els últims trenta anys ha estat un subsistema del sistema productiu que ha estat vigent en la societat del consum, la qual permet a Occident i d’altres que puguin progressar materialment i això té conseqüències positives i negatives. Les agències estaven dissenyades per a crear marques eficientment sota aquest  paradigma de la comunicació:

                               Brand (marca) – message- media- consumer
                                                        Feedback
  
     A més, ens remarca que, en aquells anys, de marques importants n’hi havien aproximadament deu. Amb els media, en canvi, les marques poden parlar amb el consumidor de forma massiva: com quan parlem amb un nen. El nadó ja no és un nadó sinó que s’ha convertit en adolescent i això per a un adult resulta complicat: és imprevisible, variable, inconstant, tossut. Per tant, ara les marques s’enfronten a un consumidor que ha crescut i enlloc de produir una dinàmica positiva produeix una dinàmica de confusió.

     Als anys setanta es podia vendre un producte molt dolent amb molt d’èxit ara això és menys possible degut al sector de la comunicació i a la seva explosió de valor. El consumidor deixa de ser consumidor passiu, ens trobem davant una revolució dirigida pels consumidors, on el consumidor ha canviat.
Les marques han de manipular-se amb un consumidor social: és l’era de la interacció. Ara parlem molt més amb altres consumidors, i aquests consumidors ara són adolescents informats de la mateixa manera que les marques o mitjans passen de ser consumidors a ser ciutadans responsables. Aquest és el panorama on actualment s’enfronten les marques.

Rodés ens recomana a Jean Baudrillard, que deia que un ric s’havia de comprar un Mercedes perquè sinó no era ric. Per tant, per a ell era més important el signe.
Continua dient que als anys trenta i seixanta ens enfrontàvem a un model molt senzill. Estàvem davant un consumidor que necessitava, degut a la guerra. Per tant, qualsevol producte era comprat i, a mida que anava adquirint aquesta necessitat, anava minvant i és per això que de sobte, molts consumidors ja no estaven contents. Avui el procés per construir una marca és complicadíssim. Els consumidors parlen entre ells, és a dir no volen la publicitat.
                                                                               
     Un concepte  que vol deixar clar Fernando és el social capital o  capital social. És la qualitat, la freqüència de diàleg entre una marca i la seva comunitat.

Explica com ha canviat el procediment radical en l’entorn econòmic entre països i en els països. Avui és un model de diàleg. Els quatre agents que canvien això són els següents: la polarització, la transparència, la rellevància (sino són útils desapareixen les marques) i l’eficàcia.

     Fernando acaba concloent la seva intervenció dient que una empresa sostenible té en compte cinc fonts de capital: la financera, la industrial, la humana, la social i la natural o l’ús que en fa dels recursos naturals.

“El 80% de les marques a Espanya que pretenen ser sostenibles és mentida”, ens explica Rodés. El que el Havas vol fer és descobrir quins aspectes són més rellevants per a les persones i per a la marca, ens posa un exemple d’una petrolera que no ho fa.
Dos exemples que ens remarca Fernando, ara sí per a concloure la seva part, són aquestes: Walmart, una entitat enorme que entra en crisi  l’any 2004 i per a sortir-se’n entra en pautes de sostenibilitat radical. Tres de les cites que utilitza són: 0 residus, 100% energia renovable i  vendre productes sostenibles. Entre 2005 i 2010 deixa de ser mal reputada i és l’única empresa d’EUA que augmenta béns.

     L’altre exemple el situem vint anys després. Pepsi abandona en el 2010 el seu anunci d’apertura a la Super Bowl (programa esportiu d’Estats Units) i destinar el seu pressupost de 20.000 dòlars a un projecte social.

     Per a finalitzar l’acte, Susana acaba explicant els últims detalls de la sostenibilitat i s’obre un torn de preguntes. “Que les empreses es donin compte que la sostenibilitat és l’única manera de crear marques”, conclou Susana.
(Per veure més fotografies)