Entrevista a Sandra Balsells

Sandra Balsells.

Sandra Balsells, professora de fotografia a la nostra facultat, és va especialitzar en fotoperiodisme a Londres a l'acabar la carrera de Periodisme a la UAB. Treballant com a col·laboradora a The Times, va cobrir la guerra dels Balcans i continuà en aquest àmbit realitzant reportatges a localitzacions conflictives com Israel, Palestina, Moçambic o Haití, entre d'altres. 

Després d'aquesta activa trajectòria professional, es centrà en crear alguns llibres fotogràfics com Balkan in memoriam  (Blume, 2002), documentals, nombroses exposicions i altres projectes fotogràfics. D'altra banda, l'any 2006, se li concedí el premi Ortega i Gasset pels seus treballs de guerra i postguerra.

Juntament amb el també fotoperiodista Emilio Morenatti, tenien una conferència concertada sobre els valors ètics del fotoperiodisme per al segon dia de les nostres Jornades, però per qüestions alienes a la facultat ha hagut de marxar a Líbia, fet que ha causat que la conferència es suspengués. Tot i així, des del nostre blog, volem dedicar un espai a l'àmbit del fotoperiodisme ja que creiem que és un tema rellevant pels tres àmbits de comunicació en els que es centra la nostra facultat. Per aquest motiu, hem entrevistat a Sandra Balsells per a què ens expliqui, de ben a prop, les experiències d'una autèntica freelance.

1. Durant els teus primers dies com a freelance, les coses et van sortir com pensaves o els inicis van ser molt difícils?

En el meu cas les coses no van sortir com pensava perquè hem vaig trobar amb un panorama molt complicat i un espai geogràfic molt canviant, com era l'antiga Iugoslàvia. Per una banda, les coses van sortir molt millor del que esperava, des del punt de vista professional. Per una altra banda, però, vaig haver de documentar escenes complicades com el conflicte bèl·lic del cor d'Europa. Tot plegat van ser unes èpoques molt dures.

2. Vas tenir molts dubtes abans d'acceptar cobrir fets tan durs i perillosos com el de les guerres dels Balcans?

Va ser una mica qüestió d'atzar. Jo quan vaig anar als Balcans, al juny del 91, anava a cobrir la desintegració del país. El que va passar és que en qüestió de deu dies va començar la primera guerra, després la segona i jo em trobava allà. Per aquesta raó vaig quedar-me, però jo no sé si hagués gosat anar sabent el que em trobaria allà. Per tant, va ser una mica qüestió de l'atzar i de la rapidesa en què es van desenvolupar les guerres.

3. En algun moment, estant treballant en algun d'aquest conflictes internacionals, vas pensar que potser hauries de tornar cap a casa i abandonar a causa de les fortes i dures exigències de les situacions que estaves vivent?

No, jo crec que no, ja que afortunadament des de molt jove tenia una vocació molt clara i per aquest fet crec que això t'ajuda molt a tirar endavant. El que passa és que hi ha moments en els que et qüestiones el sentit de la feina, però abandonar mai. Vaig viure l'època dels Balcans d'una manera molt obsessiva amb la voluntat de tornar permanentment i poder estar treballant allà. Sí que és veritat que amb el pas del anys, i a mida que et fas més gran, no estàs disposat a mantenir la taxa de risc i per aquesta raó has de mirar cap a un altre tipus de temes més passius.

4. Ens podries citar alguna de les experiències o situacions que t'impactés més i et fes plantejar que realment allò era el que volies fer?

Jo vaig veure clarament que el que volia fer era periodisme internacional, amb càmera o escrivint. Per aquesta raó no tenia cap necessitat de constatar-ho. Ara, sí que és veritat que existeixen moltes situacions en les que has de posar-te a prova respecte a circumstàncies que no havies viscut abans i això et fa replantejar-te moltes coses: si seràs capaç de treballar amb pressió, amb escenes de guerres que et paralitzen, etc. Per a mi va ser molt important el fet d'enfrontar-me amb una càmera fotogràfica als primers morts que em trobava al carrer. Aquest va ser un punt d'inflexió per a mi perquè si una persona no pot afrontar-se a la realitat, ser capaç d'enquadrar, mesurar la llum i fotografiar aquelles escenes potser el fet d'estar allà no té sentit i un ha de tornar a casa. Aquests són moments importants molt definitoris, però jo tenia molt clar que el que volia era ser allà i retratar aquella realitat.

5. Recomanaries aquestes experiències i la feina de freelance als estudiants de comunicació, o les conseqüències que s'han d'afrontar són massa dures? Què els aconsellaries si es volguessin dedicar en aquest àmbit de la fotografia? Els animaries a fer-ho?

Depèn. Jo crec que els estudiants de Periodisme i Comunicació poden triar entre tants àmbits que no recomanaria res a ningú. És cert que m'he trobat amb alguns ex-alumnes que volien dedicar-se al mateix tipus de professió que feia jo. En aquest aspecte, recomano començar per coses més tranquil·les perquè és cert que l'experiència és un plus. Has de sacrificar moltes coses però si un fa el que realment li agrada i apassiona no té preu. Has apostat pel que volies fer i això ja supleix qualsevol altre cosa. El més important és tenir-ho molt clar i tenir una vertadera vocació, doncs sense vocació un no pot fer aquesta feina.

Per les persones que volen dedicar-se a aquesta ocupació els hi recomanaria que s'imposessin temes, ja que actualment el que es fa, i conseqüentment s'ha de fer, és autoimposar-se temes, desenvolupar-los i intentar vendre'ls. És difícil, però el que no es pot fer és rendir-se la primera vegada. L'únic secret és desenvolupar temes i fer bones propostes per tirar-les endavant.

6. En relació a la conferència que al final s'ha cancel·lat, creus que el fotoperiodisme pot arribar a sobrepassar els valors ètics?

Malauradament els sobrepassa. El periodisme, el fotoperiodisme i el documentalisme sobrepassen els valors ètics. Crec que això no és una qüestió de professió sinó de la persona que és darrera d'aquesta pràctica, de la càmera, del bolígraf o el micro: gent sense escrúpols que superaran els valors ètics. Aquest grup, però, crec que són els menys i l'Emilio Morenatti, si fos aquí, crec que us diria el mateix. Sempre existiran aquestes persones sense límits ètics que sobrepassaran aquestes fronteres, però això passa a qualsevol disciplina.

7. En aquest context, què en penses sobre l’antifotoperiodisme?

És un terme difícil de concretar i una aposta provocadora per veure com la gent es replanteja el nou fotoperiodisme, doncs els esquemes antics són caducs i cal renovar-se. L'antifotoperiodisme serveix per veure com afrontem els exercicis de la nova professió. Per aquesta raó cal buscar nous mitjans, nous canals, propostes arriscades, originals.