Quan arribo a l'aula 201, passats pocs minuts de les deu, em trobo amb un panorama una mica desconcertant: hi ha poca gent i els conferenciants encara no han arribat. Per sort, aquesta imatge dura poc més d'un instant. La gent comença a agafar lloc i l'aula queda gairebé plena en segons. Seguidament, entren els conferenciants. Els alumnes avancen fins la taula de conferències amb les seves càmeres i comencen a fer fotografies. Sens dubte el principal protagonista és Emili Teixidor, autor de la novel·la Pa negre
Francesc Marc Álvaro, professor de la FC Blanquerna, ens presenta els dos convidats: Emili Teixidor, i Edmon Roch, director i productor de Garbo, el espía i d'altres films com Bruc, Lope, Biutiful i El Perfume. Álvaro agraeix la presència dels dos invitats i arrenca així la xerrada: "La memòria és una matèria substancial a la creació". Ens explica que Emili Teixidor ens parlarà en el context de la Guerra Civil espanyola mentre que Edmon Roch enfocarà el seu discurs al voltant de la Segona Guerra Mundial.
Emili Teixidor i Pa negre
La memòria es divideix en dos tipus, explica Emili Teixidor: la històrica i l'emocional. La històrica, comenta, és aquella objectiva, que tracta fets determinats i tancats. La memòria emocional, d'altra banda, és aquella subjectiva, que tracta fets oberts, en trànsit. Dit això, ens fa un paral·lelisme amb dos tipus de personatges: els adults i els adolescents. L'adultesa la formen persones ja fetes, tancades i rígides, de característiques semblants a la memòria històrica. L'adolescència, en canvi, està formada per persones que encara s'estan fent, obertes als canvis.
L'escriptor es posiciona com un defensor de la memòria emocional, amb la qual li agrada treballar. "La memòria històrica no deixa espai per a explicar res més que allò que explica", afegeix. No tarda gaire en parlar sobre el seu llibre, Pa negre, i el relaciona amb l'adaptació cinematogràfica dirigida per Agustí Villaronga. Ens explica que les seves intencions són sempre les de crear una història, no un document. La pel·lícula és plena de detalls, però molts d'ells només tenien un sentit poètic i documental a la novel·la, segons Emili Teixidor, al film "no hi fan ni nosa ni servei". Ens posa exemples de memòria emocional, experiències pròpies que l'han fet reflexionar, per exemple que el feixisme no va venir només de fora cap a Catalunya. El feixisme català, "de sota arrel", que anomena ell, també va existir. De sobte comença a explicar algunes anècdotes referents a l'època que va viure de més jove. Encara que no sigui un gran seguidor de la memòria històrica no vol dir que no s'hagi de preservar. Posa un exemple: aquell jove de setze anys que ha pogut anar sempre a l'escola no ha d'oblidar que la seva situació és privilegiada tenint en compte altres temps viscuts. La imatge de menors treballant a les fàbriques tèxtils no s'ha d'oblidar. Poc a poc es deixa anar, i es crea un atmosfera molt agradable mentre ens segueix explicant les seves vivències de jove. És com escoltar les històries apassionants de l'avi. Només trobo a faltar una cadira més còmode.
Finalment, acaba revelant la metàfora que representa Pa negre, que en aquest cas queda allunyada i poc visible. La renuncia del nen a la seva família, a la seva mare: aquest sacrifici representa aquell que va fer una de les parts durant la guerra fratricida que va sacsejar Espanya, el sacrifici de la llengua, de la cultura, d'abandonar la seva manera de ser.
La memòria es divideix en dos tipus, explica Emili Teixidor: la històrica i l'emocional. La històrica, comenta, és aquella objectiva, que tracta fets determinats i tancats. La memòria emocional, d'altra banda, és aquella subjectiva, que tracta fets oberts, en trànsit. Dit això, ens fa un paral·lelisme amb dos tipus de personatges: els adults i els adolescents. L'adultesa la formen persones ja fetes, tancades i rígides, de característiques semblants a la memòria històrica. L'adolescència, en canvi, està formada per persones que encara s'estan fent, obertes als canvis.
 |
| Edmon Roch, Francesc Marc Álvaro i Emili Teixidor Fotografia: Amanda Gómez |
Finalment, acaba revelant la metàfora que representa Pa negre, que en aquest cas queda allunyada i poc visible. La renuncia del nen a la seva família, a la seva mare: aquest sacrifici representa aquell que va fer una de les parts durant la guerra fratricida que va sacsejar Espanya, el sacrifici de la llengua, de la cultura, d'abandonar la seva manera de ser.
Edmond Roch i Garbo, el espía
Ara entra en acció Edmon Roch per fer-nos un comentari amb profunditat sobre la pel·lícula Garbo, el espía. És un film fet a partir de retalls de pel·lícules d'espies clàssiques, de còmic i altres elements audiovisuals.
Roch comença d'una manera molt amena, amb una anècdota: durant la primera presentació de Garbo, el espía al ZINEBI d'Amsterdam, després de la xerrada i el torn de preguntes, tres persones volien que confessés, en la intimitat, que el documental era en realitat fals. Els personatges van resultar ser compradors de material de la Segona Guerra Mundial d'un canal de televisió alemanya.
Tot seguit es posa a parlar del personatge principal del film, Joan Pujol. Ara que tinc nocions bàsiques puc dir que el protagonista del documental m'ha fascinat. Esmentaré alguns exemples de les seves peripècies: va interpretar fins a 27 personatges simultàniament, va desaparèixer durant quaranta anys sense deixar cap mena de rastre, la seva família espanyola el va donar per mort durant aquest temps mentre ell en formava una altra a Veneçuela.
Com que és un documental fet a partir de la ficció, Roch classifica el seu treball com una comèdia d'espies o un thriller. Aquesta categorització enganxa amb la mateixa personalitat de Garbo, que va desenvolupar les seves habilitats inspirant-se en allò que havia vist a través de pel·lícules, és a dir ficció. Cal destacar, dit això, que Garbo actuava des de la ingenuïtat, sense tenir una noció real del perill que l'amenaçava si l'enxampaven.
Un cop acaba el relat de la vida d'aquest home tan peculiar, Francesc Marc Álvaro marca el final de les intervencions dels invitats.
En el torn de preguntes, Emili Teixidor ens diu que el seu interès principal a l'hora d'escriure una novel·la és l'estètica. Ho compara amb el film d'Agustí Villaronga, que també cerca el màxim atractiu per a vendre el seu producte. "L'estètica està per sobre del tema", apunta Teixidor.
(Per veure més fotografies)
Roch comença d'una manera molt amena, amb una anècdota: durant la primera presentació de Garbo, el espía al ZINEBI d'Amsterdam, després de la xerrada i el torn de preguntes, tres persones volien que confessés, en la intimitat, que el documental era en realitat fals. Els personatges van resultar ser compradors de material de la Segona Guerra Mundial d'un canal de televisió alemanya.
 |
| El públic durant la conferència a l'aula 201 Fotografia: Amanda Gómez |
Com que és un documental fet a partir de la ficció, Roch classifica el seu treball com una comèdia d'espies o un thriller. Aquesta categorització enganxa amb la mateixa personalitat de Garbo, que va desenvolupar les seves habilitats inspirant-se en allò que havia vist a través de pel·lícules, és a dir ficció. Cal destacar, dit això, que Garbo actuava des de la ingenuïtat, sense tenir una noció real del perill que l'amenaçava si l'enxampaven.
Un cop acaba el relat de la vida d'aquest home tan peculiar, Francesc Marc Álvaro marca el final de les intervencions dels invitats.
En el torn de preguntes, Emili Teixidor ens diu que el seu interès principal a l'hora d'escriure una novel·la és l'estètica. Ho compara amb el film d'Agustí Villaronga, que també cerca el màxim atractiu per a vendre el seu producte. "L'estètica està per sobre del tema", apunta Teixidor.
(Per veure més fotografies)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada