Segueixo amb el meu rastre d'impuntualitat desastrosa: faig deu minuts tard a la conferència. Quan em disposo a pujar les escales cap al primer pis, un cúmul de gent baixa per les escales. M'arriba a l'oïda que són el públic de la xerrada que havia de cobrir i, tot espantat miro el rellotge, pensant que m'havia equivocat al llegir l'hora quan sortia de casa. Li pregunto a un dels alumnes què ha passat. Em contesta que, degut a la quantitat de gent que hi havia a l'aula del primer pis, els conferenciants es traslladen a l'auditori per què tothom tingui lloc per a seure. Encara sort.
Ara sí, un cop acomodat al seient, ja estic preparat per escoltar. Van per feina. Joan Tharrats, presentador i moderador de l'acte, introdueix als conferenciants i comença a parlar Toni Mata. "Som una societat hedonista", és una de les seves primeres reflexions. Segueix dient: "Hem de compensar els tipus d'humor, com per exemple el costumista o el d'actualitat". Mata explica que darrere l'acudit sempre hi trobem un missatge. Aquest missatge ha de ser inspirador i positiu. Posa dos exemples: Polònia és un programa amb missatge, un programa d'humor. Sálvame, en canvi, és un programa que fa riure (i no sempre) gràcies al seu patetisme.
Llucià Ferrer, locutor de ràdio catalana, ha presentat programes com El matí i la mare que el va parir o Fricandó matiner. Ferrer pren el relleu de Mata i es defineix com El Pessimista de la taula rodona i arrenca fort: "Quins collons de valors transmeten programes com Sálvame?". Mostra enyorança per humor com el de Miquel Calçada (conegut pel sobrenom de Mikimoto), més subtil i irònic, "l'humor s'està degradant", afegeix.
 |
| Sergi Pàmies, Llucià Ferrer, Joan Tharrats i Toni Mata Fotografia: Arnau Vila |
Les intervencions són ràpides i entenedores. Es respira una atmosfera amena entre els participants de la xerrada. Sergi Pàmies pronuncia les seves primeres paraules: "A Sálvame no hi ha intenció de fer humor". Creu que els valors i l'humor no tenen per què anar sempre acompanyats. Em crida l'atenció quan diu: "L'humor és una molt bona forma d'amagar la ignorància". Amb paraules de Pàmies, l'humor no és més que un "recurs instintiu de l'ésser humà". És una d'aquelles frases que quan l'escoltes sents que l'entens de cap a peus, perquè et bases en experiències pròpies. Ell ha posat l'exemple de qualsevol situació de pànic: proveu com l'humor exerceix d'element de desfogament. Acabada la intervenció de Pàmies, es dóna una situació una mica surrealista en què el tema de discussió és vestir-se de dona i canviar de sexe. Molt estrany tot plegat.
Un cop acaba el debat absurd, Llucià Ferrer torna a carregar: "Els polítics que van venir a Polònia a dir les seves dues frases fotien el ridícul". Pàmies, d'altra banda, explica que crear un producte com Crackòvia és molt més complicat que crear-ne un com Polònia. La paròdia política està molt més acceptada que l'esportiva. A part, Crackòvia treballa amb un marge de temps molt limitat mentre que el de Polònia és més flexible.
La xerrada deriva fins un punt crucial, quan Pàmies diu que, sens dubte, aquells que tenen la pell més fina a l'hora de rebre crítiques són els humoristes. Amb indignació irònica, Mata crida des d'una punta: "¡Esto es una vergüenza!". Ferrer posa un exemple de bon humorista: Wyoming es baixa els pantalons davant de tothom, "és així i no enganya a ningú", comenta.
Toni Mata torna a parlar: "Sap greu que els polítics que van venir d'invitats a Polònia no actuïn amb la mateixa naturalitat amb què ho van fer als platós". Segueixen debatent sobre les crítiques humorístiques de temàtica política. Llucià Ferrer comenta: "Només pel fet de ser polítics ja se'ls ha de donar pel cul? Doncs sí, perquè no?". Sergi Pàmies no es mostra en descacord amb aquesta intervenció però apunta que caldria argumentar-la.
Joan Tharrats va fent preguntes de tant en tant: una de les més interessants ha estat la següent: "Cada cop tenim la pell més fina?". En aquest moment, Pàmies ha vist l'oportunitat d'atacar el gremi dels taxistes, deixant-lo com una de les comunitats del país més intolerants amb l'humor.
Finalment, Pàmies ens il·lumina les cares amb uns quants acudits. Per acabar, ja de forma més seriosa, comentant els tres tipus d'humor que ell diferencia, per ordre de menys a més complexitat: l'humor d'obra, l'humor de paraula i l'humor de pensament.
Joan Tharrats tanca el torn d' intervencions amb una frase que també s'hauria de tenir en compte: "L'humor se'n riu de l'estupidesa humana".
(Per veure més fotografies)
 |
| El públic i els conferenciants, a l'auditori Fotografia: Arnau Vila |
Joan Tharrats va fent preguntes de tant en tant: una de les més interessants ha estat la següent: "Cada cop tenim la pell més fina?". En aquest moment, Pàmies ha vist l'oportunitat d'atacar el gremi dels taxistes, deixant-lo com una de les comunitats del país més intolerants amb l'humor.
Finalment, Pàmies ens il·lumina les cares amb uns quants acudits. Per acabar, ja de forma més seriosa, comentant els tres tipus d'humor que ell diferencia, per ordre de menys a més complexitat: l'humor d'obra, l'humor de paraula i l'humor de pensament.
Joan Tharrats tanca el torn d' intervencions amb una frase que també s'hauria de tenir en compte: "L'humor se'n riu de l'estupidesa humana".
(Per veure més fotografies)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada