"Bicicleta, Cullera, Poma", clar exemple de creativitat i compromís social

"Creativitat i compromís social"  ha sigut l'última conferència que s'ha celebrat a l'aula 201 en les Jornades Blanquerna d'enguany. Aquesta vegada els convidats de la taula rodona, moderada per la professora Carme Basté, han estat: Carles Bosch, director dels documentals Balseros i Bicicleta, Cullera, Poma, Miguel García, reponsable de l'àrea de nous formats de TV3, i Fèlix Fernandez De Castro, publicista, periodista esportiu i director del documental Maria i jo.

L'acte ha començat amb l'absència de De Castro, que ha arribat més tard degut a l'horari del AVE. Tot i així la conferència ha començat amb el discurs de Bosch sobre el procés de creació  i elaboració del documental Bicicleta, Cullera, Poma. En primer lloc, ha afirmat que ha sigut la cinta més difícil que ha dirigit a causa de les diferents actituds no compromeses que moltes productores van demostrar davant del projecte. D'altra banda, ens ha explicat que va ser Maragall qui realment va plantejar realitzar una cinta sobre l'alzheimer, pocs dies després de que fes pública la seva malaltia. L'expresident de la Generalitat el que volia era un "audiovisual" que fes "molt soroll" per a què ajudés a crear la que després fou la Fundació Pasqual Maragall per a la Recerca sobre l’Alzheimer. Bosch, davant d'aquest requisits, va arribar a la conclusió que l'ideal seria un documental protagonitzat per Maragall i la seva dona, i així ho va fer. En aquest context, ha afirmat que els documentals cal que toquin temes universals, amb la qual cosa, De Castro i García hi han coincidit.

D'altra banda, García fent referència als valors aplicats a la televisió, ha dit que el nivell d'exigència televisiva cada vegada és més baix, per això l'objectiu gairebé únic de l'actual televisió és entretenir per poder aconseguir uns beneficis, fer negoci, i ha citat Tele5 com a clar exemple d'aquest fet. Dins d'aquest context, ha afegit que el rigor periodístic està desapareixent i que el programa Gran Hermano ha sigut el que a fet trontollar aquests tipus de valors i el que ha iniciat el declivi dels valors televisius. Tot i així, ha afirmat que programes com la Maratò de TV3 demostren que transmetre valors a través de la pantalla és possible i que a més a més, si es fa bé, pot tenir molta força. En aquest sentit, ha assegurat que "cal ser optimistes" ja que encara "tenim molt marge", ja que la televisió ha de servir per entretenir i alhora transmetre conceptes que contribueixin a la cohesió social.

De Castro, després d'explicar com va desenvolupar el seu documental Maria i jo -el qual narra les vivències d'una família amb una filla autista-,  ha destacat que és més important el "com" s'expliquen les històries que el "que" s'explica. Durant un diàleg obert entre els tres conferenciants s'ha arribat a la conclusió que documentals com  Bicicleta, Cullera, Poma o Maria i jo han estat possibles perquè els protagonistes "han fet un pas endavant", ja que estan disposats a dir el que els altres no diuen i a servir de model per a aquells persones que tenen els mateixos problemes. D'altra banda, també han destacat que un bon documental serà bo i tindrà èxit si és creatiu i atractiu per a l'espectador, i en aquest sentit han destacant que "l'emocionalitat és la clau" per tal de connectar protagonista amb espectador.

Per acabar, l'acte ha finalitzat amb una roda de preguntes mentre alguns dels alumnes presents acabaven de fer les seves últimes fotos. Carme Basté ha acomiadat la conferència convidant-nos ha assistir al darrer acte de les jornades, el lliurament de premis Blanquerna a l'auditori de la facultat.

La resposta ambiental i el paper del periodista

     La conferència "La resposta ambiental i el paper del periodista" ha tingut lloc a l'aula 102 de la Facultat de Comunicació Blanquerna. La sala estava plena d'estudiants que estaven interessats en les intervencions dels conferenciants.

En primer lloc, el moderador de la conferència  Marçal Sintes va comentar que un dels conferenciants, Antonio Cerrillo, no va poder assistir a la conferència perquè va haver d'anar a l'hospital per una urgència. Cerrillo és redactor de "La Vanguardia" i especialista en medi ambient.

     La conferència va començar amb una presentació de l'acte per part del moderador, Marçal Sintes, periodista i professor de la Facultat, que va introduir al convidat de l'acte, Manuel Ludevid.

Manuel Ludevid és economista expert en gestió ambiental de l'empresa. Ha publicat diversos llibres sobre el medi ambient i actualment és col·laborador del diari "La Vanguardia".

La intervenció de Manuel Ludevid s'ha centrat en tres punts fonamentals que són: el problema ambiental, la resposta econòmica i social i per últim un paper difícil.

Respecte al problema ambiental, Ludevid ha comentat que hi ha un problema humà, un problema econòmic i un problema social. També ha explicat que hi ha tres problemes ambientals que són: consum de recursos, canvi de l'estructura ambiental i generació d'efluents (aire, aigua, sol).

També ha comentat que hi ha una escala espacial (local o mundial) i una escala temporal (present o futur).

Inici de la conferència
Fotografia: Miriam Membrilla

      En segon lloc, ha parlat de la resposta econòmica i social. En aquest apartat hi ha sis models que són els següents: no fer res o inacció, prohibir o autoritzar expressament, fer pagar a qui fa malbé, eco-eficiència, eco-suficiència i decreixement.

     Per últim, Ludevid ha explicat el tercer punt que és "Un paper difícil" dient que la ment humana és una carrera plena d'obstacles. Dins d'aquest primer punt hi ha quatre apartats importants que són: la informació ha de ser existent i completa, la percepció (límits de la ment humana), valoració (valors socials i individuals) i la conducta (val la pena el sacrifici).

Després Ludevid ha parlat de la importància dels mitjans de comunicació i del seu paper en la resposta ambiental. També ha dit que el fons pot ser incert, abstracte, complex i contradictori. Seguidament ha parlat de què la forma pot ser avorrida o sensacional.

La importància de la formació del periodista i de les empreses dels mitjans de comunicació de masses també ha estat remarcat.

Manuel Ludevid i Marçal Sintes durant l'acte
Fotografia: Miriam Membrilla

     Tot seguit, ha destacat la importància de la credibilitat de les fonts que consultem en relació al medi ambient. I la seva intervenció ha acabat amb el punt "Fabricants d'importància?" on ha parlat sobre els fabricants de matèries perjudicials per al medi ambient.

     La conferència ha finalitzat amb un torn de preguntes adreçades al convidat de la conferència que les ha contestat sense cap problema.

Ha estat una conferència interessant que ha servit per explicar als estudiants el paper del periodista en la resposta ambiental.
En el torn de preguntes de la conferència, Marçal Sintes va donar pas a un home que volia fer una pregunta a Manuel Ludevid. L'home va començar a criticar als conferenciants perquè, segons ell, demanar als espectadors que facin preguntes no és bo. L'individu en qüestió és va començar a enrotllar, fent un discurs extens enlloc d'una pregunta convencional, i el moderador li va exigir que concretés la pregunta. Això el va enfurismar i va marxar de la sala molt molest. Va ser l'anècdota de la conferència.

Una qüestió que es pot extreure de la conferència és la següent: Quin és el paper principal que té el periodista en la resposta ambiental?
(Per veure més fotografies)

Comunicar per impulsar l'acció social

"Amb la creació de l'Obra Social "la Caixa" vam aconseguir el renom global de la nostra marca" 

     Sota la supervisió del moderador Marcel Invernon, els convidats Daniel Zafra, director de Màrqueting de l'Obra Social "la Caixa", i Montse Blanco, ex-alumna i cap de Publicitat de la mateixa Obra Social, ens apropen a la importància que adquireix la comunicació per impulsar una acció social.

El moderador i Montse Blanco, una de les convidades.
Fotografia: Cèlia Cassolà

     El projecte de l'Obra Social "la Caixa" va sorgir l'any 2004 a través de campanyes promocionals. En quant al tema de la difusió via xarxes socials, es preveu el seu avenç per l'any 2012. Normalment, la seva promoció es fa via ràdio, televisió i les Caixes d'arreu del país. Tanmateix, puntualment es fan campanyes a través de missatges pel telèfon mòbil. Aquesta és una empresa que gestiona els diners que es destinen a l'activitat social. Líder en Espanya, tercera en Europa i líders arreu del món, també pretén contribuir al progrés de les persones i la societat amb important incidència en programes humanitaris. Els valors que caracteritzen l'Obra Social "la Caixa" són quatre: transcendència (vocació transformadora), humanisme (respecte i dignitat), integritat (transparència, honestedat i coherència) i solidaritat (compromís social actiu i aportació del valor social). L'entitat comentada va fer, l'any 2010, una inversió de 500 milions d'euros. Aquesta és la xifra més elevada, en tant a finançament de projectes, davant de "Caixa Madrid" i de "Once". Un 71% dels seus diners són dedicats a projectes socials, un 13 a medi ambient i ciència, 11% a cultura i  el 5% restant a educació i investigació (centrat a les beques). Treballen amb moltes ONGs arreu del món ja que l’Obra Social “la Caixa” vol ajudar a les entitats que ja han creat projectes i ajudar-los amb la finança econòmica i de més, doncs, com diuen ells: “Trabajamos para y por la sociedad”. Com hem dit abans, al 2004 l’Obra Social no existia. Ara proclamen:  “Somos un claro ejemplo de la necesidad que se tiene en comunicar. Es mejor ser proactivos que no esperar a que la gente reclame la promesa que les prometiste anteriormente”.

Daniel Zafra durant la conferència.
Fotografia: Cèlia Cassolà

     La conferència coberta ha estat fragmentada en el que podríem anomenar dues 'sessions'. La primera ha estat dirigida per Daniel Zafra. Aquest, ha iniciat el seu discurs amb una breu explicació de l'entorn de l'obra social. Aquesta està formada per tres organismes: les polítiques socials, les ONGs (fan accions dirigides a l'acció social) i les empreses (la societat compra els seus productes i elles aporten una petita ajuda amb els interessos rebuts). L'Obra Social "la Caixa" no té una identitat clara definida. Ells mateixos s'emmarquen en el camí entre les empreses i les ONGs, doncs són propers a les accions que ells protagonitzen. Creuen que tant ONGs com empreses necessiten comunicar la seva acció social per seguir endavant. És en aquest punt on el llenguatge entra en joc per donar a conèixer tot el seu rodatge, doncs per ells "la comunicació és essencial per seguir el ritme de vida". La comunicació social de l'Obra Social "la Caixa", i de les ONGs, pretén sensibilitzar i implicar a la gent a través de missatges emotius i un to proper adequat. A tall d'exemple, Daniel Zafra ens presenta dos exemples d'ONGs que responen a campanyes de sensibilització: “Pastillas contra el dolor ajeno” (pretén sensibilitzar a la societat pel fet que moltes persones no poden pagar-se pastilles per tal de curar-se), de Médicos sin fronteras i Amnistia Internacional de Campaña a la Mujer. Aquest darrer utilitza un to molt més agressiu que l'anterior perquè les imatges són més impactants i la música tant relaxant que inquieta. També era una campanya que pretenia sensibilitzar el públic i, a través de donar a conèixer la proximitat d’aquest problema, aconseguir el màxim nombre de firmes gràcies a la implicació del públic. Gràcies als diners obtinguts  es produeix l'avenç: "las ONGs deben invertir en comunicación parte de los recursos que obtienen para poder obtener nuevos recursos”.

     Montse Blanco ha donat veu a la segona part de la conferència. De la mateixa manera que Daniel Zafra, ha exemplificat l'Obra Social "la Caixa" a través de diversos exemples. El primer ha estat el programa d’integració laboral per discapacitats, dones maltractades o aturats de llarga duració "Incorpora". Aquests financen, a través de campanyes publicitàries, la figura de l’instructor laboral que capacita i acompanya a la persona que treballarà en un futur. És una ajuda de recursos socials que, mitjançant la sensibilització, augmenta el nombre d'ajudes econòmiques. El segon exemple de campanya entre societat que al final acaba derivant a les ONGs és "Recuperació d'Haití ". Aquesta pretén informar sobre el treball de l’Obra Social, sensibilitzar a la societat sobre la gran importància del problema i implicar a la societat amb la crida d’una aportació econòmica. Seguidament s'ha presentat l'entitat "CaixaProInfància", un programa estratègic que lluita contra la pobresa infantil del 2n món, el nostre (Espanya), dels nens entre 0 i 16 anys. A través del treball conjunt de les entitats es detecten aquestes faltes i s’ajuda amb aliments, sanitat i educació. Aquestes ajudes es fan a través de ‘xecs proinfància’ canviables per aliments i de més que permeten controlar que els diners es gasten adequadament. Sent també una campanya de sensibilització, aquest programa és un cas destacant perquè és el que rep més ajudes econòmiques. Al fer-se a Espanya, aquestes campanyes són dificultoses en tant que les imatges i personatges reals no es poden mostrar directament al públic per por a que el nen que aparegui a les imatges no sigui acceptat. La quarta activitat que ha servit com a tall d'exemple ha sigut "Recollida d'Aliments", un voluntariat corporatiu obert per a tots els empleats de l’Obra Social així com familiars, jubilats, etc. Aquesta campanya pretén oferir la possibilitat de fer participar directament a aquests empleats canalitzant les inquietuds solidàries dels empleats del grup d’una manera organitzada. Per finalitzar els exemples mostrats, s'ha presentat la "CiberCaixa Solidària": sales dotades d’equipament i personal presents a presons, entre d’altres institucions. Amb un to informatiu i proper transmeten el seu pla d'acció de la mà de testimonis reals. 


     Entrant en la ronda de preguntes finals, Daniel Zafra i Montse Blanco han finalitzat parlant de la creació de "CaixaBank": “La caixa no se convierte en un banco sino que va a tener un banco además de otros valores”. Amb la creació d’aquest nou projecte, volen vendre el 49% de les seves accions a la borsa per augmentar els seus ingressos i, així, expandir la seva actuació social.
(Per veure més fotografies)

Showroom 3a sessió: "Memòria Viva"

     Aquest migdia hem pogut assistir a l'aula 202 a un showroom presentat per un professor de la nostra facultat, Francesc Canosa. 

     L'objectiu d'aquesta conferència era mostrar-nos i explicar-nos un projecte que no és lineal, i tampoc és un documental, sino què és un projecte de memòria. "D'un contingut em de fer més continguts", això és una de les primeres coses que ha dit el moderador. Aquest tipus de projectes, cada cop s'estan fent més. 

     En aquesta conferència Canosa ens ha sabut respondre a unes quantes preguntes com per exemple: Què és memòria viva? És un projecte de memòria on el que han fet és audiovisualitzar un partit polític, el qual és Unió Democràtica. El primer que van preguntar-se per a començar amb aquest projecte és com podrien audiovisualitzar la memòria històrica del partit. ja que va néixer al 1931, i seria molt difícil aconseguir informació audiovisual. 

Francesc Canosa fent la presentació
Fotografia: Miriam Membrilla

     Primer es van plantejar fer un documental, però per les mateixes raons de sempre (complicacions per a aconseguir material, i perquè les imatges d'arxiu que hi ha encareixen el producte), van decidir no decantar-se per aquesta opció.

     Una altra qüestió a la qual van haver de donar resposta va ser: Com podem presentar la memòria del partit de cara al públic? Van arribar a la conclusió que una de les maneres més senzilles seria entrevistant a trenta persones històriques (evidentment gent gran) que haguessin viscut ja fos de manera directa o bé indirecta els inicis i el desenvolupament del partit. Tot i així van adonar-se que la matèria prima amb la qual estaven treballant era molt feble (van morir cinc de les trenta persones als pocs dies). En total, van aconseguir més de setanta hores de gravació, per a les quals va ser necessari acumular informació sobre ells (si havien perdut a algú estimat durant el franquisme o alguna de les altres èpoques, si van ser detinguts, etc).

Una de les dues edicions del DVD
Fotografia: Miriam Membrilla

     Des del començament ja tenien molt clar tot el que farien, només faltava complir-ho. Això és va realitzar amb la publicació d'un DVD de doble edició i d'un llibre, una web de Memòria Viva (de la qual parlarem més tard) , i el que ells consideren més important: molts esdeveniments i presentacions. Aquest projecte va ser i és capdavanter, ja que cap més partit polític ho ha fer mai.

     Més tard, Canosa ha fet referència a la pàgina web del projecte, la qual és molt senzilla, i té l'objectiu de ser viva. Està integrada per tres parts importants: el video presentació que se'ns mostra al principi (dura uns setze minuts on el que es fa bàsicament es agafar des de l'inici de la Unió fins al final. Hi apareixen els trenta entrevistats, els quals fan un passeig per la història que corre paral·lela al país), els quatre blocs de la pàgina separats segons els períodes (República, Guerra civil, franquisme i Transició), i les entrevistes a les quals podem entrar persona per persona  (estan tallades, però cada persona es considera una gran font de documents). 

     Per finalitzar la conferència, hi ha hagut una ronda de preguntes a les quals el conferenciant ha contestat amablement. 
(Per veure més fotografies)

Integració vs. Integrisme. Jordi Pujol i el bonisme

     Es respira una gran expectació a l'auditori. Molts dels alumnes, com és el meu cas, escoltarem per primera vegada, en directe i en persona, el Molt Honorable Jordi Pujol. Sens dubte, el major al·licient d'aquest acte és tenir a prop a una figura mediàtica tan important i amb tant renom. En breu veuré si les expectatives es compleixen o es queda curt.

     Miquel Tresserras, degà de la FC Blanquerna, farà de presentador i moderador. Començarà parlant Norbert Bilbeny, escriptor i catedràtic d'ètica de la Universitat de Barcelona. "La immigració ha esdevingut un problema per a Europa", diu Bilbeny. "Però malgrat els canvis demogràfics, els llocs no perden la seva identitat", afegeix. I veiem que parla des de l'experiència: ell és nascut al Raval i ha viscut els canvis del barri de prop. El catedràtic també parla de la figura de Jordi Pujol, concretament s'atura a analitzar dues expressions que l'expresident de Catalunya ha utilitzat al llarg del temps. La primera d'elles és "fer país". Bilbeny en fa un anàlisi de concepte: "fer" és mantenir allò que som però afegint la riquesa que suposa el canvi. "País", d'altra banda, significa comunitat, tradició, civilista, republicà. A part, analitza la paraula "convivencial", que es tracta d'un neologisme. El significat és que allò que importa, més que la integració, és la convivència.

Miquel Tresserras presentant la conferència.
Fotografia: Núria Romero

     "Des de la Unió Europea hi ha una certa suspicàcia a l'hora de deixar fluir la cohesió social", diu Bilbeny. Això és un error, ens explica, i en tenim un exemple molt proper: França. Hem d'aprendre una lliçó d'allò que ha passat amb els immigrants que viuen a França. No tot és ciutadania i multiculturalitat, també cal crear un clima favorable a la integració. Bilbeny ens explica, d'altra banda, que prefereix emprar el terme nouvinguts enlloc d'immigrants.

     Continua amb la seva explicació: "la integració és un procés que demana temps. És un afer de reciprocitat. Més aviat una combinació de realisme i reciprocitat". Ens explica també, que Catalunya és un país de mestissatge en molts sentits, en últim terme, de sang. Després declara que ja no val la igualtat d'oportunitats teòrica: cal un accés real a aquestes oportunitats (sobretot econòmic). És a dir, s'ha de fer funcionar l'ascensió social. Bilbeny finalitza el discurs així: "no fem més que arrossegar segles i segles de voluntat d'integració."

     I per fi, arriba el moment més esperat, el degà dóna la paraula a Jordi Pujol. L'expresident inicia la seva intervenció afirmant el següent: "Catalunya té una forta tradició d'immigració". Les raons? Està situat en un lloc de pas, és petit i a sobre ric. Com era d'esperar, Pujol acaba anant-se per les branques i per el fil d'allò que estava dient. Acaba explicant anècdotes entranyables que no tenen molt a veure amb el tema principal de la conferència. Però finalment sorprèn: entre tant deliri arriba al expresident Montilla i el posa com un exemple de publicitat sobre integració social. La volta que ha donat per acabar parlant-nos d'això em sembla genial, i sense ironia, ho dic de debò.

Jordi Pujol i la seva manera peculiar d'expressar-se
Fotografia: Núria Romero

     La xerrada continua: "forma part de la naturalesa humana activar uns mecanismes de defensa davant del foraster". Això és cert, però no ens hem de deixar endur per les desconfiances, si nosaltres no posem de la nostra part; els nouvinguts, com diu Bilbeny, tampoc posaran de la seva. "Els immigrants han de tenir uns drets, però també un deures", esclareix Pujol. Explica una altra anècdota per deixar clar com l'aigua a allò que s'estava referint. La intervenció ha acabat amb un petit debat (amb molta rialla del públic pel mig) sobre el bonisme. Tot ha succeït a partir d'aquesta cita de Pujol: "A Catalunya oscil·lem entre dos extrems: la por o rebuig i el bonisme".
     El torn de preguntes resultaria molt extens d'explicar i descriure, hi passen massa coses. Un resum en poques paraules: Pujolades sense fre.
(Per veure més fotografies)

Els límits de l'humor

     Segueixo amb el meu rastre d'impuntualitat desastrosa: faig deu minuts tard a la conferència. Quan em disposo a pujar les escales cap al primer pis, un cúmul de gent baixa per les escales. M'arriba a l'oïda que són el públic de la xerrada que havia de cobrir i, tot espantat miro el rellotge, pensant que m'havia equivocat al llegir l'hora quan sortia de casa. Li pregunto a un dels alumnes què ha passat. Em contesta que, degut a la quantitat de gent que hi havia a l'aula del primer pis, els conferenciants es traslladen a l'auditori per què tothom tingui lloc per a seure. Encara sort.

     Ara sí, un cop acomodat al seient, ja estic preparat per escoltar. Van per feina. Joan Tharrats, presentador i moderador de l'acte, introdueix als conferenciants i comença a parlar Toni Mata.  "Som una societat hedonista", és una de les seves primeres reflexions. Segueix dient: "Hem de compensar els tipus d'humor, com per exemple el costumista o el d'actualitat". Mata explica que darrere l'acudit sempre hi trobem un missatge. Aquest missatge ha de ser inspirador i positiu. Posa dos exemples: Polònia és un programa amb missatge, un programa d'humor. Sálvame, en canvi, és un programa que fa riure (i no sempre) gràcies al seu patetisme.

     Llucià Ferrer, locutor de ràdio catalana, ha presentat programes com El matí i la mare que el va parir o Fricandó matiner. Ferrer pren el relleu de Mata i es defineix com El Pessimista de la taula rodona i arrenca fort: "Quins collons de valors transmeten programes com Sálvame?". Mostra enyorança per humor com el de Miquel Calçada (conegut pel sobrenom de Mikimoto), més subtil i irònic, "l'humor s'està degradant", afegeix.

Sergi Pàmies, Llucià Ferrer, Joan Tharrats i Toni Mata
Fotografia: Arnau Vila

     Les intervencions són ràpides i entenedores. Es respira una atmosfera amena entre els participants de la xerrada. Sergi Pàmies pronuncia les seves primeres paraules: "A Sálvame no hi ha intenció de fer humor". Creu que els valors i l'humor no tenen per què anar sempre acompanyats. Em crida l'atenció quan diu: "L'humor és una molt bona forma d'amagar la ignorància". Amb paraules de Pàmies, l'humor no és més que un "recurs instintiu de l'ésser humà". És una d'aquelles frases que quan l'escoltes sents que l'entens de cap a peus, perquè et bases en experiències pròpies. Ell ha posat l'exemple de qualsevol situació de pànic: proveu com l'humor exerceix d'element de desfogament. Acabada la intervenció de Pàmies, es dóna una situació una mica surrealista en què el tema de discussió és vestir-se de dona i canviar de sexe. Molt estrany tot plegat.

     Un cop acaba el debat absurd, Llucià Ferrer torna a carregar: "Els polítics que van venir a Polònia a dir les seves dues frases fotien el ridícul". Pàmies, d'altra banda, explica que crear un producte com Crackòvia és molt més complicat que crear-ne un com Polònia. La paròdia política està molt més acceptada que l'esportiva. A part, Crackòvia treballa amb un marge de temps molt limitat mentre que el de Polònia és més flexible.

     La xerrada deriva fins un punt crucial, quan Pàmies diu que, sens dubte, aquells que tenen la pell més fina a l'hora de rebre crítiques són els humoristes. Amb indignació irònica, Mata crida des d'una punta: "¡Esto es una vergüenza!". Ferrer posa un exemple de bon humorista: Wyoming es baixa els pantalons davant de tothom, "és així i no enganya a ningú", comenta.

El públic i els conferenciants, a l'auditori
Fotografia: Arnau Vila

     Toni Mata torna a parlar: "Sap greu que els polítics que van venir d'invitats a Polònia no actuïn amb la mateixa naturalitat amb què ho van fer als platós". Segueixen debatent sobre les crítiques humorístiques de temàtica política. Llucià Ferrer comenta: "Només pel fet de ser polítics ja se'ls ha de donar pel cul? Doncs sí, perquè no?". Sergi Pàmies no es mostra en descacord amb aquesta intervenció però apunta que caldria argumentar-la.

     Joan Tharrats va fent preguntes de tant en tant: una de les més interessants ha estat la següent: "Cada cop tenim la pell més fina?". En aquest moment, Pàmies ha vist l'oportunitat d'atacar el gremi dels taxistes, deixant-lo com una de les comunitats del país més intolerants amb l'humor.

     Finalment, Pàmies ens il·lumina les cares amb uns quants acudits. Per acabar, ja de forma més seriosa, comentant els tres tipus d'humor que ell diferencia, per ordre de menys a més complexitat: l'humor d'obra, l'humor de paraula i l'humor de pensament.
Joan Tharrats tanca el torn d' intervencions amb una frase que també s'hauria de tenir en compte: "L'humor se'n riu de l'estupidesa humana".
(Per veure més fotografies) 

La importància de la memòria històrica com a ètica del present

     La conferència "La memòria històrica com a ètica del present" ha tingut lloc a l'aula 101 de la Facultat de Comunicació Blanquerna. L'aula estava plena d'estudiants interessats en les explicacions dels conferenciants.

El moderador de la conferència ha sigut Francesc Barata, periodista i professor de la Facultat; i com a convidats han intervingut, Xavier Montanyà, periodista i documentalista, i Antoni Batista, periodista i professor de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

Els dos convidats ens han parlat sobre el periodisme històric i del seu paper com a ètica del present. Han destacat que l'ètica és un valor important en el periodisme.

Xavier Montanyà, Francesc Barata i Antoni Batista.
Fotografia: Núria Romero

     L'acte ha començat amb una presentació per part de Francesc Barata en què ha presentat els dos convidats i, després, han intervingut Xavier Montanyà i Antoni Batista.

La intervenció de Xavier Montanyà s'ha centrat en els documentals. És autor de diversos documentals com un documental sobre l'ex-dictador xilè Augusto Pinochet i d'un documental sobre el fet històric "Garrot Bill".

Segons Montanyà, els temes històrics són temes incòmodes.

També ha dit que la memòria històrica ha anat canviant al llarg del temps. També ha dit que quan es parla d'esdeveniments històrics del passat es parla com si fossin anècdotes i no hauria de ser així perquè són fets que tenen molta importància.

Ha destacat que els familiars de les persones que han patit una execució estan aïllats de la societat perquè no saben res sobre els seus éssers estimats.

La memòria històrica ens l'hem de prendre amb el màxim rigor i amb la màxima seriositat. En un documental, l'entrevistat ha d'estar disposat a que surti la seva imatge per televisió.

     Seguidament, ha intervingut Antoni Batista. Batista ha treballat ens els diaris "La Vanguardia" i "Avui". Actualment, es dedica a escriure llibres i a investigar com a periodista.

S'ha especialitzat en periodisme sobre el País Basc i en la memòria històrica franquista.

Ha començat la seva intervenció llegint diverses cites d'un diari francès, Le Moniteur Universel, que apareixen en un dels seus llibres.

Ha dit que els estudiants que es dediquin al periodisme històric hauran de consultar hemeroteques per buscar informació. També ha destacat que l'ètica del periodisme és contrastar les informacions.

Després ha tractat el tema de la memòria històrica i ha explicat el tractament que fem els ciutadans d'aquesta.

Ha recomanat que utilitzem el màxim nombre de fonts possibles per explicar qualsevol realitat complexa.

     Per últim, ha explicat que hi ha una diferència entre l'ètica personal i l'ètica professional o deontologia.

En paraules seves: "Jo penso una cosa però jo dirè el que la font em digui i no la manipularé". Amb aquestes paraules ha finalitzat la seva intervenció.

En plena conferència
Fotografia:Núria Romero

     Posteriorment, s'ha obert un torn de preguntes dirigides als conferenciants per part del públic present a la sala.

     Finalment, el moderador Francesc Barata ha fet una cloenda final de l'acte.

Ha estat una conferència interessant perquè la memòria històrica és important per recuperar fets del passat que han marcat la història de diversos països, com el franquisme en el cas d'Espanya.

     Una qüestió final que s'extreu de la conferència és la següent: Quina és la importància que té la memòria històrica en l'actualitat?
(Per veure més fotografies)

UNICEF

Una marca a favor d'una causa

     Miriam Nadal, periodista llicenciada en la Facultat Blanquerna, ens ha presentat en primera instància a les convidades  Guiomar Todó  i a Joana Pérez. La primera és responsable de Màrqueting i captació de fons d'UNICEF mentre que la segona és coordinadora d'UNICEF.

     El que es pretén amb aquesta conferència és parlar sobre com una marca es posa a favor d'una causa.  

Guiomar inicia la xerrada explicant què és UNICEF i què és la seva marca. D'una banda, UNICEF és una agència de Nacions Unides per la infància, creada després de la Segona Guerra Mundial, en concret, el 1946. La seva missió és convertir la Convenció sobre els Drets de l'Infant en principis ètics perdurables i en normes de conducta universals per tal que nens, nenes i adolescents assoleixin plenament els seus drets. 

"Treballem amb nens no perquè siguin més febles, tot i que sempre ens desperten més vulneració, sinó que treballem amb ells perquè tenen drets", diu Guiomar Todó.

     Un altre fet destacable és que la feina d'UNICEF està  dividida en diverses unitats. La primera prioritat és que destina més del 50% a la supervivència infantil. Moren moltíssims nens per coses evitables: mal nutrició, manca d'accés a l'aigua i el sanejament, tot i que s'ha avançat molt en els últims temps, encara hi ha moltes morts. L'altre esfera prioritària d'UNICEF és l'educació bàsica i la igualtat de gènere. La tercera esfera és la protecció de la infància contra la violència i l'explotació. La quarta unitat és la prevenció de l'VIH/SIDA.

     Míriam Nadal planteja diverses preguntes durant l'acte i una d'elles és: "com és una col·laboració ideal per UNICEF?". La conclusió extreta és que una col·laboració és aquella que respon als objectius de l'empresa i de l'organització. És important que en les aliances hi guanyin les dues parts. La sensibilització és cabdal alhora de captar aliances. 

Una empresa des del punt de vista d'UNICEF té una corporativa però també té una sèrie de grups en els que es relaciona i per tant, es fonamental per a captar diners. "Aconseguir aliances és molt difícil, es triga molt en aconseguir-les. Per a què guanyi l'empresa construïm valors a partir de l'aliança. Som consistents amb allò que prediquem, som curosos a l'hora de triar els nostres aliats", diu Guiomar Todó.

     A més, Guiomar Todó a fet menció a que treballen amb diferents ONG i també fa anys que treballen amb el sector privat i, conclou que no totes les organitzacions ho fan de la mateixa manera.

     També s'ha parlat sobre els valors de la marca d'UNICEF. És atractiva pel sector privat, es pot maximitzar a favor de la causa. La manera en què enfronten els reptes és de forma innovadora. Per exemple, la cobertura de mòbil, la qual permet que les persones que s'han fet la prova mèdica tenen la possibilitat de rebre un missatge amb el resultat propi. Potser s'han de passar tres o quatre hores caminant per anar al centre mèdic, aleshores, això permet una certa facilitat i rapidesa. Per tant, l'abast d'aquesta organització és l'impacte sobre tots els infants, estan presents a més de 150 països arreu del món. Ells es defineixen com a apassionats, influents, visionaris, innovadors, dignes de confiança, un organisme amb caràcter mundial i autoritat i un organisme que obté resultats.

Imatge de la primera diapositiva de l'acte

Fotografia: Marta Pérez

     UNICEF té un mandat universal i per això busquen marques que siguin reconegudes arreu del món com ho són el Barça o Dodot. En el cas del Barça, val a dir que té un abast internacional i, aleshores universal. Un avantatge pot ser també el cas de Leo Messi que fa d'altaveu, arriba a un públic al que ells no poden arribar. Treballen a través del respecte cap a les marques.

     Altres preguntes plantejades per Miriam Nadal són "com es capten fonts possibles en temps de crisi? i UNICEF nota aquesta crisi?". " Ens financen els governs però també rebem diners d'institucions privades. Valorem com estan els nens en els diferents Estats i a l'hora de captar fonts tenim creativitat i fem molts esforços. Hi ha dos grans canvis: et venen menys i el fet de com treballem", explica Joana Pérez.

     

     Per a fer més dinàmica la conferència s'obre un torn de paraula amb els oients i tot seguit finalitza l'acte.
(Per veure més fotografies)

Estem davant d'una revolta 2.0?

Montserrat Arbós, professora de la Facultat de Comunicació Blanquerna i periodista, ens presenta a Karim Hauser (excorresponsal de la BBC al Caire), Lali Sandiumenge (periodista especialista en les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació al món àrab) i Wael Abbas (blogger, periodista i activista pels Drets Humans d'Egipte).

Minuts abans de començar la conferència.
Fotografia: Albert Segura

A l'inici de la conferència la presentadora i moderadora Montserrat Arbós, ens planteja la pregunta: "Estem davant d'una revolta 2.0?" Després d'uns minuts de reflexió, els diferents conferenciants van donant la seva opinió.

Karim Hauser comença dient que les xarxes socials poden canviar el món àrab. La utilització d'aquestes, és una pràctica que incita a les masses perquè surtin al carrer per intentar posar fi o canviar un règim dictatorial. Afegeix però, que no ens confonguem, que el protagonisme no només és de les xarxes, sinó que els bloggers i els activistes tenen un paper fonamental en aquesta labor. Hauser diu que hem de veure Internet com un vehicle que ens condueix en part, cap a la democràcia i seguidament ens recorda la definició que fa Viquipèdia de democràcia. 

Mitjançant Facebook, Twitter o Youtube, es creen manifestacions estudiantils a Tunísia, i com a conseqüència, el govern decideix bloquejar l’accés a Internet per evitar futures possibles concentracions. Més tard Mubarak decideix fer el mateix, però amb la peculiaritat que ho fa tard perquè ja hi ha vídeos corrent per la xarxa i en qüestió d’hores han sigut vistos per milions de persones arreu del món. "Estos medios han llegado antes que el gobierno. Son los pueblos los que hacen las revoluciones; si apagan internet, hacen el boca a boca y el movimiento sigue siendo firme". –Aquestes són les paraules de Karim Hauser-.

A continuació ens parla Lali Sandiumenge. És una periodista freelance que va estar vivint a Egipte (2005-07). Allà va conèixer a Wael Abbas. En la seva intervenció diu: "És exagerat dir que ens trobem davant una revolta 2.0, però el paper d'Internet ha sigut fonamental".  Creu que no es pot dir que sigui una revolta 2.0, perquè fer-ho, seria una falta de respecte pels activistes veterans que porten anys lluitant per la llibertat i pels habitants àrabs que han sortit al carrer i han lluitat a favor de la llibertat sense tenir accés a Internet. Ens explica que Internet arriba al món àrab els anys 90 i l'utilitzen com una eina per parlar de tabús. Els mitjans de comunicació àrabs, com que no es poden expressar lliurement, envien la informació que volen donar al món als bloggers, aquests publiquen les notícies, articles, vídeos... a Internet i posteriorment els mitjans recullen la informació, que ja poden utilitzar perquè és extreta d'altres fonts. La Lali, va marxar d'Egipte el 2007, i al cap de poc temps, van començar a sorgir les primeres manifestacions organitzades a través de Facebook a mans d'un grup que es diu Egipcis contra la tortura. El Twitter també el feien servir, però només per fer "piulades" entre ells quan la policia s'acostava a la manifestació.

Per introduir a Wael, ens explica que porta un missatge al mòbil preparat que diu: "M'han detingut", per si algun dia el detenen poder enviar el missatge d’una manera ràpida abans que la policia li requisi el mòbil.

Wael Abbas en plena conferència
Fotografia: Albert Segura

Wael Abbas, tampoc vol donar tota la importància a Internet. Però sí que sosté que totes les revolucions tenen quelcom en comú amb la comunicació, ja sigui virtual com de boca a boca. Explica com els periodistes són torturats,  quan l'únic que fan és la seva feina: donar un missatge acurat i real al món. Els blocs li han donat l'oportunitat de “poder-se comunicar democràticament”, tot i que a causa d’això li hagi costat detencions regulars. Ens explica que la policia l'amenaçava, i també a la seva família, que l’han detingut moltes vegades, el tracten molt malament quan va a l'aeroport: desconfien d'ell, li requisen la càmera, el mòbil, DVD... Tot i la impotència que suposa que et mirin de dalt a baix quan intentes sortir i entrar del teu propi país, Wael ho explica amb humor.

(Per veure més fotografies)

"Fins a cert punt els programes televisius són com l'art, és l'espectador qui els interpreta i els hi dóna sentit"

     L'aula 201 ha esperat plena de gom a gom els tres convidats de la conferència "Superats! La cultura de l'esforç a la televisió". Carme Ferré, doctora de la UAB vinculada a la BTV, Àngel Llàcer, actor i dramaturg, i Víctor Amela, crític televisiu de La Vanguardia, s'han vist acorralats per una allau de flashus quan han entrat a l'aula després d'uns minuts de retard i després de comunicar que no podrien desenvolupar les entrevistes concertades amb alguns seminaris concrets.

     La conferència, moderada pel professor de la nostra facultat Ferran Sáez, ha estat força intensa i distreta pels diàlegs espontanis entre Llàcer i Amela, tot i que d'altra banda s'han extret conclusions rellevants entorn la situació dels valors que l'actual televisió transmet i la forma en que els hem d'interpretar i acceptar.

Carme Ferré, Àngel Llàcer, Víctor-M. Amela i Ferran Saèz
Fotografia: Núria Romero

     En primer lloc els tres conferenciats han llençat les seves idees inicials. Ferré ha afirmat que la televisió sí és una creadora de valors els quals es "negocien" i "s'interrelacionen" amb els valors de la societat. Llàcer ha esmentat que no em de donar per suposat que la tele transmeti valors si no que cal que fem un pacte amb ella per tal de no acceptar el valors que ens pugui transmetre, i cal diferenciar quins ens poden ser útils i quins no ja que el primordial és que el que veiem a la tele no ens canvi. Finalment, Amela ha dit que la transmissió dels valors a la televisió és un acte inconscient ja que l'objectiu per excel·lència de la televisió és captar el màxim d'ulls possibles. D'altra banda, el periodista de la contra de La Vanguardia, ha afirmat que la clau d'èxit de programes com Sálvame és que són programes que entretenen i l’altre punt a favor, com ha dit, és que l'espectador sent satisfacció per la comparació, "ells frikis, jo no", i que es senten "orgullosos de no ser ignorants" com ells.

     Entre altres temes han destacat que l’espectador desconeix si els continguts de molts d'aquests programes estan pactats o no, però com ha afirmat Llàcer el que  interessa la públic no és això si no que els continguts siguin entretinguts i els facin gràcia. Però en aquest sentit, Amela a fet referència que els canals televisius enganyen a l'audiència, el que, com ha explicat, no és negatiu ja que vivim en una societat on l’engany hi és present en gairebé tots els àmbits, ja que l’engany és el que ens manté a la expectativa de descobrir coses noves i fa que aquestes coses siguin interessants; com ha esmentat, sense engany les coses “perdrien gràcia”.

     Dins d’aquest context, com era d’esperar, han utilitzat l’exemple d’OT, tan pel que fa la relació Àngel Llàcer - Risto de la penúltima edició del programa com el final precipitat del reality. En aquest sentit, Llàcer a defensat que ell i Risto feien el mateix però des de diferents formats, mentre ell transmetia valors i entreteniment per tal de mantenir l’audiència, Risto ho feia a través d’unes formes que potser no eren del tot correctes. Pel que fa el desenvolupament final del reality els tres conferenciats han estat d’acord que s’ha enfonsat a causa de diferents factor, tot i que han tingut diferències alhora d’establir quins han sigut els determinants finals.

L'aula 201 plena a vessar
Fotografia: Núria Romero

     D’altra banda, seguint l’exemple d’OT han estat d’acord que la primera edició del programa va tenir un gran èxit com a format i que fins hi tot partits polítics com el PP el van utilitzar com a model per a un país millor, on l’esforç i la competició de “bon rotllo” n’eren la base.

     També han parlat d’on cal establir el límit periodístic de programes con Callejeros en els quals es desconeix fins a quin punt l’objectiu del programa és explicar el que passa o captar ulls a través de mostrar la misèria. D’altra banda, com era d’esperar, Àngel Llàcer a fet referència al programa Gran Hermano a través del qual ha comentat que programes d’aquest tipus li produeixen pena ja que a través d’ells molts espectadors arriben a creure que les actituds que propaguen els concursants són normals fins al punt de desenvolupar aquest rols en les seves pròpies vides.

    Per anar finalitzat l’acte, Sàez ha posat sobre la taula el tema del futur de la televisió i els tres conferenciants ha estat d’acord que el futur mira cap a una tele integrada a internet ja que està canviant la forma de consumir i el públic té la necessitat de compartir i “saber que fan els altres”, i és això el que aporta la xarxa. 
(Per veure més fotografies)